Tots ens mereixem ser estimats. En vols una
prova concloent ?. Qui sigui el responsable de mantenir tot aquest món en
marxa, de donar-nos l'aire que respirem cada dia, ens estima incondicionalment.
Sempre. Ens portem “bé” o “malament”, ens segueix donant el necessari per
viure. Ens dóna infinites possibilitats d'evolucionar.
Si l'ésser més poderós que puguem arribar a
imaginar, té tanta paciència amb nosaltres, quina importància pot tenir que hi
hagi algú que no t'estimi ?. Si ell no t'estima, estima'l tu. Ell ja ho farà un
altre dia. Quan pugui.
Ja sé que els humans som més febles. Ja sé que
moltes vegades no ens creiem dignes de ser estimats. I, d'altres vegades,
“jutgem” que hi ha d'altres persones que no es mereixen ser estimades. I no és
cert. Si qui ens dóna la vida no ens jutja, hauríem de jutjar nosaltres a algú
altre ?. Si qui et dóna la vida no et jutja, i et segueix estimant facis el que
facis, pots arribar a pensar que no et mereixes ser estimat ?.
Vivim en un món que no sap rebre l'amor que se
li dóna. La simple acceptació i agraïment de la vida que rebem a cada instant,
ens hauria de fer entendre que l'únic pecat que existeix és no gaudir-la.
Perquè si la gaudeixes, tothom ho notarà. No calen grans plantejaments
filosòfics. “Pels seus fruits els coneixereu”. Sense excuses.
Si a la teva vida no hi ha alegria, bondat,
emoció, creativitat, màgia, veritat, llibertat... És que hi ha por.
I la por la generen els homes. Déu ens ha
donat un món amb tanta abundància que és capaç de resistir, encara, la avarícia
sistemàtica dels que no es conformen amb el necessari. Dels qui creuen que ser
ric és tenir més que un altre. Més de què ?. Del que és important, és obvi que
no. Els rics tenen més aire ?. Tenen més amor ?
Els rics no ens han de fer cap enveja.
Acostumen a estar cecs. No veuen el que és important. Com deia el Petit
Príncep: “Les coses veritablement importants, només es poden veure amb els ulls
del cor”.
Els que creuen que tenir més coses materials
és un avantatge, van errats. El que tenen és més por. Por de perdre el que han
“guanyat”. Por a haver de compartir. I ho tanquen tot amb quatre panys.
Feia molts anys que no veia escenes de gent al
carrer compartint la xerrada, mentre prenen la fresca. Feia molts anys que no
veia una colla de gent gaudint de passar el dia amb els amics jugant a futbol i
fent un picnic al parc de la ciutat. Ho comparteixen tot. El poc que tenen. Us
parlo dels immigrants. Perquè nosaltres ens aïllem.
A la pel·lícula “Babel” hi ha una imatge
impagable que resumeix com poques el que li passa al nostre món “civilitzat”.
Una dona, d'un grup de turistes, necessita atenció mèdica urgent. Però, com
està en un lloc perdut del Magreb, no hi cap hospital a prop, ni ambulància.
Perquè la gent d'allà tampoc té aquests recursos. Els “recursos” que l'ajuden
al final, anaven a combatre uns possibles terroristes. Però la dona no hauria
estat viva sense l'ajuda d'aquells a qui els turistes tenen tanta por. Els
habitants de la zona. Pobres, però honrats. La van estimar, encara que ells no
reben amor dels turistes rics. Només por. Recursos per a la guerra, però no per
a la pau. Armes. Por. La guerra fa més rics. La pau d'esperit és la que genera
pau al món i ens fa lliures i solidaris.
La “pau” només existirà al món, quan surti del
cor dels homes. La pau de fora, només és un reflex de la de dins.
La por a perdre el que tenim només és per als
recursos materials. Pels diners. I, en canvi, no ens preocupa gens haver perdut
el més important. L'única cosa que ens hauria de fer por, és haver perdut la
capacitat de viure segons els nostres sentiments, segons el cor, segons l'ànima.
I, malgrat tot, Déu ens estima. I segueix confiant en que tu, algun dia, faràs
amb tu mateix i els altres éssers el que fa ell amb nosaltres. Incansablement.
Donar-nos amor incondicional. Quan ho fem
nosaltres, trobarem la pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.