Jo, de l'energia en dic amor.
Quan admirem la
bellesa en les coses, en els animals, en la natura, en les persones, els estem
estimant. Quan mirem la lletjor, el mal, les emocions negatives, estem
expandint el no-amor. Clar que com som dèbils ens equivocarem molt. I caurem i
plorarem per causa d'aquella experiència que ens ha fet mal. Per això ens
necessitem. Perquè si rebem no-amor, estem acumulant experiències dolentes que
ens fan amagar l'amor i soterrar-lo sota capes de justificacions i històries i
arguments per no estimar. D'això en dic EGO. EGO és la acumulació d'experiències
de no-amor que no hem pogut resoldre. És la resposta “cerebral” a allò que ens
ha fet mal i ens fa tornar mal o, al menys, no tornar amor en segons quins
casos o persones.
En canvi, l'acumulació de meravelloses
experiències d'amor, de sentiments bonics, nodreixen la nostra ànima i ens
ajuden a seguir estimant. Per això, si un de nosaltres fa mal a un altre, hem d'ajudar-los
a tots dos. Al que rep el mal a suportar el dolor i el plor del no-amor i
convertir-lo en amor fins i tot pel que ha causat el mal. Al que ha fet el mal
a veure que això no el fa pitjor que nosaltres. Perquè demà ell serà un
meravellós exemple d'amor i nosaltres, per bons que ens creiem en aquest
moment, caurem i necessitarem que ens ajudin a aixecar-nos. Necessitarem amor
per poder tornar al camí. I, si ens el donen, serem capaços després d'ajudar a
aquell que, com nosaltres, ha entès la
lliçó meravellosa de l'Univers: no som ningú per separat, però junts ho som
tot.
L'Univers és increïble. Entre tots, quan som
Déu, l'hem creat. Però per separat som incapaços de copsar-lo. La seva
immensitat inabastable ens recorda, a cada moment, que som poca cosa i hem de
buscar la unitat. Cada vegada que ens sorprèn, la vida ens recorda que hem de
buscar als altres per poder entendre.
Els que creuen que són escollits, sigui per la
seva religió, creença, intel·ligència o grau de “connexió” amb Déu, l'Univers o
qualsevol mena d'esperits o d'energia, s'estan perdent el camí de l'amor “aquí
a baix”. On té sentit. Enmig dels problemes, del soroll que aclapara les
nostres ànimes, de les coses que ens fan mal. És aquí on l'amor té sentit. No
on les ànimes pures no poden fer més que estimar i deixar-se estimar. “Allà
dalt” no té mèrit estimar. No podem fer altra cosa.
El difícil, però valent, és estimar al que no
és com jo. Al que em senyala amb el dit o al que jo veig diferent. Al que em
rebutja o al que m'ignora.
Ni els que es creuen escollits, per molt que
ho intentin, poden entendre l'Univers. Déu escriu recte amb els renglons torts.
Els camins de Déu són inescrutables. Vol dir que ningú de nosaltres sap per on
arribarà allò que ens agradaria viure. Potser, el camí per arribar a rebre
aquell amor o experiència especial, passa per estimar al ésser més
insignificant del món que en aquell moment tenim al davant i que mai podríem ni
imaginar que tingui cap relació amb allò que ens agradaria. Això ens “condemna”
a estimar-ho tot i a tothom, sigui “bo” o “dolent” perquè no sabem quin és el
camí per arribar a allò que ens agradaria viure.
Quan dic estimar-ho tot i a tothom, ho dic
literalment. Si no comenceu per estimar-vos immensament a vosaltres mateixos no
podreu estimar a ningú. Ens “ofeneu” a tots si us considereu menys que
nosaltres. Si no us considereu dignes d'amor. No ho podem permetre. I us hem d'ajudar
a estimar-vos perquè, si per molt que estimeu als altres no us estimeu a
vosaltres mateixos, ens feu dèbils a tots els altres. Només podrem fer més
intens l'amor en el nostre camí si cada cop som més. Només serem perfectes quan
hi siguem tots, sense que hi falti ni un sol de nosaltres.
I si els jutgem, els critiquem, si no els estimem,
aleshores estem fent que aquell que acaba de caure per una petitesa o un gran
problema, s'enfonsi més i més en el camí del dolor o la desesperació, en el
camí de l'odi i el temor, en el camí del no-amor.
Quan, a la vida quotidiana, responem a aquella
persona que potser ens ha fet mal, no retornant-li amor o tornant-li un altre
mal, estem alimentant, potser, una resposta que aquella persona transformarà en
dolor per un nen, per una altra persona. Tots, per tant, som responsables del
que passa al nostre voltant.
No es tracta d'obsessionar-se ni de donar-li
voltes al “coco”. El que “pensi” així, crec que s'equivoca. Es tracta de
sentir. L'amor se sent, no es pensa. Hem de “ser” amor. No cal tenir, ni fer
res d'especial. Hem de ser amor i, mentre ho som, la meravellosa ànima de l'Univers
s'encarregarà d'ajudar-nos en els detalls que ens faltin. Perquè l'ànima de l'Univers
som tots. Quan ens estimem a nosaltres mateixos, estimem l'altre. Quan estimem
l'altre, ens estimem a nosaltres mateixos.
M'agrada molt un fragment del llibre “El cant
de l'ocell” d'Anthony de Mello:
Vaig veure
al carrer una nena que tremolava, pelada de fred, dins del seu vestidet tan
prim i amb ben poques perspectives d'aconseguir un àpat decent. Em vaig
indignar i li vaig dir a Déu: «Perquè permets aquestes coses? Perquè no fas res
per solucionar-ho?».
Durant una estona, Déu va romandre en silenci. Però aquella nit,
de sobte, em respongué: «Certament que he fet quelcom. T'he fet a tu».
I també una
cosa que va escriure Raoul Follerereau :
«No es
tracta d'eixugar lleugerament una llàgrima, això es fa aviat; ni de sentir una
mica de misericòrdia, és massa fàcil.
Es tracta
de ser conscients i de no limitar-se tan sols a vagar d'ací cap allà pel nostre
escarransit món amoïnats per la nostra petita part de paradís; de refusar de
seguir en una migdiada suau i plaent quan tot clama i es desespera al nostre
voltant; es tracta de no acceptar, des d'ara, ser feliços sols...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.