Pròleg
Aquest llibret és la continuació del “Camí
d'amor”. L'he escrit per a mi. Per recordar-me les coses que em passen, i com
afrontar-les, mentre intento caminar pel camí d'amor. Tant de bo et pugui ser
útil a tu també.
Suposo que si llegeixes aquest llibre és
perquè ja has llegit el “Camí d'amor”. En el llibre que ara estàs veient, dono
per dites totes les coses que hi havia al primer llibre i, encara que ja saps
que vaig recordant els conceptes tot sovint, vaig molt més directe a les
experiències concretes. Això, també vol dir que a vegades et caldrà rellegir
coses del llibre anterior. I també que potser se't faci més difícil d'entendre
o d'acceptar el que aquí escriuré. Entre altres coses, perquè et semblarà un
llenguatge més dur. No és que ho pretengui. És que parlo sense embuts. Recorda
que he escrit aquest llibre per a mi. I a mi no m'agrada passar-me el dia
excusant-me. Això no vol dir que no tingui dret a equivocar-me. El que no em
concedeixo a mi mateix és el dret a enganyar-me. I encara que sé que ho faré
moltes vegades, perquè el camí és dur, també sé que cada cop que ho faci, com
ja he experimentat, tantes i tantes vegades, posaré en risc la meravella de
viure el camí d'amor.
No et sentis, per tant, ofès per la duresa
d'algunes de les coses que llegeixis. No estan pensades per a tu, sinó per a
mi. Que sóc tossut de mena i, si me'n vaig per les branques amb floritures o em
permeto excuses de qualsevol tipus, aniré per on no haig d'anar.
Per això, el que llegiràs a partir d'aquí,
potser no t'agradi. L'únic que et puc garantir és que són vivències reals que
he experimentat personalment, segur que com molta altra gent. Només que jo les
he escrit. I les publico per si altres en poden treure profit. Si jo no puc
arribar més lluny, potser tu sí que podràs.
___________________________________________________________
Quan parlo de no estimar-se a un
mateix, potser et costi d'imaginar el que vull dir. No es tracta que et facis
fàstic o que t'odiïs a tu mateix. Parlo de les vàries combinatòries, excuses i
justificacions per estimar altra gent enlloc d'estimar-te a tu mateix. Posa-li
el nom que vulguis: amor maternal, amor filial, enamorament d'una parella, ...
Tant se val. El cas és que tot són excuses de l'ego per evitar enfrontar-te al
fet que no t'estimes a tu mateix.
Recorda que només des de l'amor
incondicional per tu mateix aconsegueixes ser tu. Que, quan ets tu, pots
estimar incondicionalment a altres. Però no com a privació de l'amor per tu
mateix, sinó com a realització del teu ésser amorós. Perquè ets el que vols ser
estimant als altres, però sense mai deixar d'estimar-te a tu en primer lloc.
L'única forma de donar el millor de tu mateix als altres.
No estimar-se a un mateix pren moltes
formes. Pots ser una persona dependent dels altres no en quan a que necessitis
rebre el seu amor, sinó perquè els necessites per donar-los el teu amor. Però
com a excusa per no donar-te'l a tu mateix. Si aquests altres no existissin
(siguin fills, parella, ...), te'ls inventaries. De fet, les relacions
fracassades (sempre per no estimar-te a tu mateix, encara que no ho vulguis
reconèixer) queden substituïdes per altres en les que repetiràs els mateixos
comportaments. El cas és no estimar-te a tu mateix. I l'ego aprofita qualsevol
excusa. Per això tem els moments en que estàs sol. Si no hi ha ningú a qui "estimar"
(només tu) s'han de posar en marxa els mecanismes de l'ansietat, els patiments,
les preocupacions pel futur (sobre tot de les persones "estimades"),
... Qualsevol cosa, abans que pensar en estimar-te tu mateix. Per això, no
aconsegueixes aquietar-te ni quan estàs sol. L'ego et farà ballar el cap
justificant tota mena d'urgències i complicacions que t'impedeixen centrar-te
en tu mateix. Tot és fals. Generat pel mateix ego. “Quan l'home no es troba a
si mateix, no troba res” (Johann W. Goethe).
Si aconsegueixes millorar i comences
a estimar-te tu mateix, notaràs que la teva ànima et recompensarà per aquest
fet. Però, malgrat tot, quan has estat tota una vida fent el mateix, no pots
pretendre que l'ego es rendeixi fàcilment. A cada millora (com quan avança un
exèrcit), l'ego pren noves posicions i es disfressa amb noves argúcies per
fer-te creure que està d'acord amb el que vol la teva ànima. I així deixar-te
"clavat" al punt on has arribat. Impedint-te avançar.
Prova una cosa. Un dia de festa, en
el que pots escollir el que has de fer, cancel·la qualsevol compromís. I vull
dir qualsevol. Si tens fills, que es quedin amb algú altre. Si tens parella,
que se'n vagi amb els amics. Queda't sol. Desperta't quan ja no tinguis son. Un
cop despert, al llit, pensa suaument en les coses que faràs TOT SOL aquell dia.
La única condició és que no pots pensar en ningú més. No serveix arreglar les
flors perquè així la casa estarà més maca pels fills o la parella. Si t'ha
vingut aquest pensament, i no ha sigut motivat per la il·lusió que et farà a
tu, sinó per la il·lusió que li farà a algú altre, l'has de descartar. I així
fins que aconsegueixis pensar en activitats que et facin il·lusió a tu en
primer lloc, encara que a altres persones "estimades" pugui no agradar-los
(tampoc cal que els desagradi forçosament).
Si arribes a generar idees correctes
d'amor per tu mateix, es possible que ho notis, no només amb una sensació
d'alleujament i alegria, sinó també amb millores fins i tot dels mals físics.
Molt sovint els mals d'esquena o d'espatlles venen perquè aguantem sobre nostre
el pes de l'alegria dels demés, enlloc de la nostra. Fixa't si aquests mals han
millorat. El teu cos, els dolors, els mals i les sensacions, són un sistema de
senyals de la teva ànima. Senyals de com t'estimes. Som un tot.
Hem oblidat la harmonia del cos. El
contacte, les abraçades, la respiració i la comunicació. No podem actuar com a
éssers “sectoritzats”. Per això, les “píndoles” o remeis que només afecten a
una part, no serveixen de res. Som cos, ment i esperit. Cada part ha de ser
estimada per tu. L'amor és el que cura. La genètica, la predisposició
“emocional”, són la consciència col·lectiva o hereditària que donen força al
teu ego. Escolta el cos. Observa què li passa quan evoques un problema concret.
I sabràs la veritat. No el que et dicti l'ego, sinó el que et diu l'ànima.
Recorda que si no hi ha harmonia (salut, alegria, amor, veritat, simplicitat)
en tot el que fas, en el present, no vas bé.
I l'harmonia no és només al teu cos,
la teva ment i al teu esperit. És en tot. Si maltractes la natura, o si fas mal
a qualsevol criatura sense justificació, no aniràs bé. Tant li fa que ningú ho
hagi vist. És la teva consciència a qui no ho pots amagar. I ella és el teu
únic jutge.
Cada cop es parla més de “psiquisme”
independent de certs òrgans (estómac, cor, ...). Que s'hi guarden records i
sensacions. No us canseu donant-hi voltes. Estimeu-vos vosaltres mateixos al
complet. Estimeu-vos el cos, la ment, l'esperit. I tot anirà bé. A l'Índia, hi
ha un proverbi que diu: “Aquell que reconeix la veritat del cos, pot aleshores
conèixer la veritat de l'univers”.
Si, estirat al llit, aconsegueixes
pensar en coses amoroses començant per tu, pot ser que notis que respires
millor. Respirar malament (sigui quina sigui la "causa" aparent),
acostuma a significar que no gaudeixes de la vida. Si comences a gaudir-ne (o
sigui, a estimar-te a tu mateix), veuràs com sembla que hi ha més aire (i més
net) al teu cos. Respira lentament. I relaxa't. Porta energia (aire) a cada
racó del teu cos.
Pot ser que creguis que no tens el
problema d'estimar-te a tu mateix perquè creus que el teu autèntic problema és
que no tens capacitat d'estimar-te als altres. Creus que ets egoista i, en tot
cas, ets dels que “s'arrepengen” en els altres ... No deixa de ser el mateix.
No t'estimes a tu mateix. I com no tens ni la energia d'estimar-te els altres,
quedes a la mercè de si els altres et volen estimar o no. I, a vegades, et pots
arribar a comportar com un autèntic egocèntric insuportable. Com si volessis
aconseguir que ningú pugui arribar a estimar-te. O comportar-te com una persona
desvalguda que necessita tot l'amor dels altres. Això justifica la teva
"impotència" d'estimar. Fins i tot a tu mateix.
Qualsevol argument que et puguis
imaginar per justificar que l'amor pels altres ha d'anar en primer lloc és
fals. Rellegeix el segon paràgraf d'aquest capítol. Si vols el millor pels
altres, la única forma d'aconseguir-ho és estimar-te a tu en primer lloc. Sinó,
els estàs "estafant". El teu amor serà un "sacrifici", però
serà trist, escàs, per molt que intentis donar el millor de tu mateix. El
millor de tu mateix només és dins la teva ànima. I la clau de la porta de la
teva ànima (el camí d'amor) només és l'amor incondicional que surt de tu mateix.
Recorda que la porta només s'obre des de dins. L'amor incondicional dels
altres, el que ve des de fora, no serveix. No pot obrir la porta.
Funcionem de dins cap a fora, i no a
l'inrevés. El que veiem i vivim a fora, és resultat del que tenim a dins, i no
a la inversa. Recorda que tal com ets, així és com veus (i vius). Canvia't a tu
mateix per arribar a ser tu (el que la teva ànima/consciència vol ser). I el
món de fora canviarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.